PRÀCTICA: ARTICLE

MECANISMES DE SUPERVIVÈNCIA

L’ORIGEN DEL LLENGUATGE HUMÀ ES REMUNTA A LA NECESSITAT DE COMUNICAR-SE DELS NOSTRES AVANTPASSATS PER TAL DE GARANTIR FINS A DIA D’AVUI LA SUPERVIVÈNCIA DE LA NOSTRA ESPÈCIE

El lingüista Pinter’n’Bloom, en un estudi recent, ens presenta la teoria de l’evolució de la nostra llengua segons la qual el llenguatge és un sistema de signes creat fa milers d’anys per poder sobreviure. La necessitat comunicativa està lligada i garanteix la perpetuïtat de la vida.
El tret característic del llenguatge és la seva estructura. Aquesta estructura és la que permet crear i entendre infinites expressions, i permet la seva comprensió gràcies a que és sistemàtic. Cal afegir que cada expressió està lligada a un concepte determinat i això és el que ens facilita la comunicació i l’intercanvi d’idees entre les persones.

El llenguatge té una estructura universal. El seu estudi exigeix una teoria general que Bloom intenta transcriure en termes matemàtics. Ens adverteix també que aquesta és la idea bàsica d’una bona teoria i que aquelles que només contemplen els aspectes psicològics són teories insuficients. Podem llegir entre línies la voluntat de Bloom per fer de l’anàlisi lingüístic una ciència que, com a tal, apel·la a les matemàtiques i a la seva intersubjectivitat.
La nova definició del llenguatge com a ‘una part més de la selecció natural darwiniana’ ha suscitat reaccions adverses. Teories alternatives a aquesta idea estan aflorant actualment. Les seves intencions són demostrar que Bloom està equivocat i que el llenguatge no és una marca evolutiva. Tot i això, aquestes teories són difícilment justificables.

Per la seva banda, Bloom troba la millor justificació al seu estudi dins la mateixa història de l’evolució del llenguatge. La història del llenguatge sembla ser l’aval i l’evidència que el lingüista treballa pel camí adequat. A més a més, per raonar la seva posició ha fet un anàlisi complet del funcionament del llenguatge. Aquest anàlisi inclou aspectes gramàtics, sintàctics i morfofonològics així com aspectes intel·lectuals i socials. Aquest estudi preveu també poder demostrar en un futur que la capacitat lingüística depèn del nostre material genètic. Llenguatge i gens canviarien i evolucionarien alhora i quedaria totalment demostrada aquesta teoria.

PRÀCTICA: PUNTS CLAU

EL LLENGUATGE COM UNA ADAPTACIÓ

IDEES PRINCIPALS:

• El llenguatge humà és un facultat nascuda de la necessitat evolutiva de la nostra espècie amb l’objectiu de permetre la supervivència. Pinter’n’Bloom defensa la teoria que el llenguatge és una part més de la nostra selecció natural.
• Cada proferència del llenguatge és una connexió amb un concepte determinat que tots els parlants competents reconeixen i són capaços d’utilitzar gràcies a l’estructura, sistematicitat i productivitat infinita de la llengua.
• Una bona teoria sobre l’evolució del llenguatge ha de ser aquella que vol extreure una idea general del funcionament del llenguatge i fer-ne una traducció matemàtica. Una teoria que només té en compte els aspectes psicològics és insuficient.
  

IDEES SECUNDÀRIES:

• Per justificar que el llenguatge és una part de la nostra evolució, la teoria analitza la gramàtica, la sintaxi, la morfologia i la fonologia; i altres aspectes intel·lectuals com la percepció, l’articulació, el coneixement conceptual i el coneixement social.
• Existeixen teories alternatives que no creuen que el llenguatge sigui una adaptació evolutiva. Però, la seva avaluació és complicada.
• El llenguatge té una estructura universal i té un disseny universal. La capacitat per adquirir-lo també depèn de mecanismes que sembla que tenim de manera semblant a la innata. El llenguatge és una necessitat i si no ens n’ensenyessin en desenvoluparíem un propi.
• La sintaxi, la gramàtica i la morfofonologia evolucionen amb la productivitat infinita de la llengua, cosa que en dificulta un anàlisi complet.
• La teoria del llenguatge com a adaptació preveu que aquest vingui lligat a diferents gens o a un de sol com a garantia d’una millor selecció natural ja que podem definir l’evolució com a canvis en el nostre material genètic.

RESUM

EL LLENGUATGE COM UNA ADAPTACIÓ

El llenguatge humà és una facultat nascuda de la necessitat evolutiva de la nostra espècie. És a dir, en algun punt de la evolució els nostres avantpassats prehistòrics van tenir la necessitat de comunicar-se amb un sistema de signes i van haver de crear el llenguatge per tal de sobreviure.

RESUM:

El text ens exposa la teoria defensada per Pinter’n’Bloom segons la qual el llenguatge és també una part de la nostra selecció natural. Ens diu que ‘és una complexa adaptació biològica’. Alhora, el text ens diu que aquesta teoria ha fet nàixer diferents opinions al respecte amb les seves corresponents teories alternatives. Moltes d’aquestes estan sent provades amb nous anàlisis que tenen en compte quin llenguatge seria fruit d’una mera adaptació i quin no. Bloom, per defensar la seva idea ens fa un recorregut analític sobre el disseny del llenguatge.
La màgia del llenguatge resideix en la capacitat de generar i permetre intercanviar infinites idees en i entre les persones. A més a més, funciona de manera estructurada i amb so. Les paraules de que està fet permeten memoritzar infinits conceptes, és a dir, infinit lèxic mental. Segons Ferdinand de Soussure, ‘la paraula és un signe arbitrari, una connexió entre una senyal i un concepte que comparteixen els membres d’una comunitat’. Aquesta senyal, gràfica o sonora, faria que aparegués el mateix concepte en tots els parlants de la mateixa llengua si el coneixen. Aquesta capacitat per entendre els símbols és tan efectiva com la capacitat per usar-los.

El text continua analitzant la gramàtica d’una llengua o la capacitat per combinar els signes i paraules en expressions i oracions més llargues. Una oració pot ser definida com una seqüència d’oracions que poden assemblar-se a la frase mare. Per tant, poden tenir una extensió molt variable. La capacitat d’abstracció de les estructures gramaticals juntament amb la sintaxi fan que la creació d’oracions amb diferents continguts no tingui límits. La seva comprensió es garanteix per que el llenguatge està estructurat. En aquestes estructures, la sintaxi és la part de la gramàtica que combina les paraules i verbs en construccions lèxiques. A més a més de l’ordre, per entendre una oració cal veure quina és la informació que va lligada al predicat. Una altra part de la gramàtica és la morfologia. És un altre mètode de combinació i en formen part, per exemple, els prefixes i els sufixes. Quant al so, el sistema que tracta i combina les estructures morfo-fonològiques d’una llengua és la fonologia. Aquesta part és la que ens permet tenir tan vocabulari.
Juntament amb la gramàtica, els altres sistemes intel·lectuals que té el llenguatge i que interactuen entre si són: la percepció, l’articulació, el coneixement conceptual i el coneixement social.
Per fer un anàlisi crític, el text continua amb una avaluació de les teories alternatives a la possibilitat que el llenguatge sigui una adaptació des del punt de vista biològic. Una d’elles ens diu que el llenguatge no és una adaptació d’ell mateix al contrari del que passa amb altres facultats cognitives com per exemple ‘la intel·ligència en general’ o ‘l’aprenentatge cultural’. Aquestes alternatives són difícils d’avaluar per que no hi ha cap teoria sobre elles traduïble a llengua humana. Totes elles necessiten diferents mecanismes i alhora en necessiten també en els diferents camps com la visió, el control motor, etc. La capacitat d’adquirir i utilitzar ‘la llengua’ també requereix conèixer els mecanismes adaptats per a dur a terme aquesta tasca. El text també ens diu que el llenguatge és universal arreu de les societats i que té un disseny universal. A més a més, el llenguatge té un esdevenir ontogenètic. És a dir, els nens passen una sèrie d’etapes d’aprenentatge que culmina amb el domini de la llengua local. l’estudi sobre l’adquisició del llenguatge demostra que sinó s’ensenyés cap llengua als nens, n’acabarien desenvolupant una de pròpia. Els problemes en aquesta adquisició de la llengua van lligats el terme ‘intel·ligència en general’ per que són els efectes de desordres neuronals i genètics.

Les bones teories sobre l’adaptació del llenguatge són aquelles que proven de fer-ne una traducció matemàtica per tal d’extreure’n la seva mecànica. Per contra, són inadequades aquelles que només tenen en compte el funcionament psicològic de la llengua. El text també diu que la teoria de l’evolució del llenguatge ha permès als biòlegs preveure l’evolució social tal i com es deduiria d’estudiar altres aspectes, com el sexe, l’agressivitat o la cooperació. Tots ells, aspectes socials.

Segons Nowak, com que cada concepte ve designat per un so diferent i els conceptes són molt amplis, la semblança entre emissions de so pot fer que hi hagi errors en la seva percepció i per tant, també en el concepte que volen referir. També ens diu que la limitació de sons pot ser evitada amb la recombinació de sons i paraules per tal que identifiquin el nou concepte. La capacitat per fer paraules i ser associades a un nou significat forma part de la fonologia en tan que és la propietat universal del llenguatge. La sintaxi i la semàntica evolucionen quan deixen d’usar sons i paraules per fer-ne servir de noves. Nowak d’acord amb Bloom, veuen la sintaxi inanalitzable per que les seves combinacions possibles són infinites.

La teoria del llenguatge com adaptació preveu en la seva part bioquímica que hi hagi gens amb efectes diferents alhora de fer evolucionar el llenguatge. Per exemple, existeixen persones amb dificultats en la parla o amb disminucions psicològiques que poden fer que el llenguatge no evolucioni o que ho faci de manera anormal. La segona tesi de la teoria és que el llenguatge està lligat a diferents gens i no a un de sol assegurant així una millor evolució i selecció natural. L’últim punt i el més important d’aquesta teoria és que fa de la història de l’evolució del llenguatge una total evidència.

L’evolució pot definir-se com els canvis en les nostres freqüències genètiques. Segons els canvis o mutacions genètiques que hi pugui haver, el llenguatge entès com qualsevol altre caràcter humà evolucionarà d’una manera o d’una altra. La teoria de Bloom utilitza models matemàtics i simulacions per ordenador per desxifrar els punts que ha tingut o tindrà el llenguatge en la seva història evolutiva.

Bloom creu que aquesta teoria i les seves prediccions són només el principi de l’estudi de l’evolució del llenguatge, el qual ha pres molta importància des de 1990. Creu que els avanços en l’evolució del llenguatge faran alhora créixer les seves propietats universals i que, a més a més, serà possible descobrir els gens que causen desordres en la llengua i el seu estudi.

'ESPERANTO'

La lengua internacional Ido

– descripción general -
Sería muy útil si pudiésemos hablar con gente de otros países o mantener correspondencia con ellos, igual que podemos con la gente de nuestro propio país. Sin embargo, la barrera lingüística a menudo hace esto difícil si no imposible.
La respuesta que a este problema mucha gente da es: ¡que aprendan inglés!. Ciertamente el inglés es la lengua más extendida del mundo, pero requiere mucho tiempo y cierta habilidad aprenderlo bien, y está lejos de ser universalmente hablado.
Más aún, por ser la lengua de unos países determinados, no es un idioma neutral. Para los que hablan inglés, "que aprendan inglés" puede ser una respuesta atractiva, pero para los franceses, por ejemplo, las cosas son distintas.
Por tanto, la ONU tiene seis lenguas oficiales, y la UNESCO tiene ocho. La Unión Europea tiene unos veinte idiomas, y gasta grandes cantidades de dinero en traducción e interpretación. Aunque el inglés y el francés predominan en la UE, los alemanes demandan ahora que el alemán sea más usado.
Usar una sóla lengua nacional proporcionaría enormes ventajas políticas y culturales al país o países para los cuales la lengua elegida es su propia lengua. Por lo tanto, esta solución es, lógicamente, inaceptable para los otros.
La respuesta a esta situación es usar una lengua neutral inventada, como Ido. Tal lengua no reemplazaría a las lenguas naturales , sino que sería usada como puente entre gente que de otro modo no se podría comunicar, sería un segundo idioma común para todos. De esta manera podemos encontrarnos con el otro a medio camino entre ambos, con poca o ninguna ventaja para ningún grupo.

La lengua elegida no debería ser muy artificial. El vocabulario tendría que estar basado en las lenguas existentes (algunas de las cuales tienen muchas palabras en común, a pesar de las diferencias de ortografía y pronunciación). La gramática debería ser lo más simple posible, sin todas esas excepciones y usos idiomáticos que desbordan al estudiante de lenguas nacionales.
Esta idea inspiró entre otros al padre Schleyer, el inventor de Volapuk, y al Dr L. Zamenhof, el inventor del Esperanto, cuya lengua permanece como la más conocida de este tipo a lo largo de un siglo desde que fue creada. Tras varios años probándolo en la práctica, se sugirieron varias mejoras.
Por ejemplo, Zamenhof hizo a los adjetivos en Esperanto coincidir ineludiblemente en número y caso con los sustantivos que califican, de modo que un adjetivo tiene cuatro posibles terminaciones. En realidad no hay necesidad para esta complicación, como muestran el inglés y el húngaro, y como Zamenhof más tarde admitió. Sin embargo, por diversas razones no se hizo ningún cambio en las reglas del Esperanto.
Fue sobre la base de mejoras como esa que un grupo de científicos y lingüistas desarrollaron Ido. El comité incluía al lingüista danés el profesor Otto Jespersen y al matemático y filósofo francés el profesor Louis Couturat. Ellos tomaron lo mejor de Esperanto y de otro invento, Idiom Neutral, y desarrollaron una lengua que es casi con seguridad la más fácil del mundo, y al mismo tiempo la más precisa.
Otra mejora fue una que el propio Zamenhof había apuntado como muy lógica y conveniente. En Esperanto las palabras para gente o animales (palabras como «actor» o «león») tendían a referirse al masculino, siendo la forma femenina derivada mediante un sufijo. La alternativa que Zamenhof prefirió más tarde, pero por desgracia no implementó, era hacer esas palabras neutrales (epicenas), y derivar tanto macho como hembra mediante sufijos apropiados.
Ido tiene también un pronombre útil, como tiene el finés, que significa él/ella, y puede ser usado por tanto cuando es irrelevante o innecesario ser más específico. Algunas personas desearían que ese pronombre existiese en español para evitar tener que decir «él o ella».
En Ido, por tanto, pero no en Esperanto, estas y otras mejoras fueron adoptadas, y el resultado es preferido por casi todos los que han estudiado equitativamente estas dos lenguas auxiliares internacionales que por lo demás tienen bastante en común, incluida la inspiración de Schleyer y en particular de Zamenhof.
Es loable del movimiento esperantista que, a través de su indudable fervor, haya hecho tanto por hacer bien conocida la idea de una lengua neutral internacional. Sin embargo, aunque casi todo el mundo ha oído hablar del Esperanto, y es una lengua relativamente bastante fácil, sus letras acentuadas (ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ) y complicaciones innecesarias han disuadido a muchos que se sentían atraídos por la idea que representa. Ido funciona donde el Esperanto falla.
Los que han experimentado con Ido saben qué bueno es poder concentrarte en lo que quieres decir y no tener que pensar al mismo tiempo en cómo tienes que decirlo.
Todo esto sobre la teoría, pero ¿cómo funciona en la práctica?. En numerosos países han tenido lugar encuentros internacionales de personas que hablan Ido y han demostrado que la idea realmente funciona en la práctica.
Hay muchas publicaciones en o sobre Ido, incluyendo vocabularios y gramáticas para hablantes de varios idiomas, desde el sueco hasta el japonés. Hay incluso una soprendente cantidad de poesía en Ido, incluyendo una maravillosa historia cómico-heroica en verso ("La Serchado" por Andreas Juste). Hay un pequeño mundo esperando a ser descubierto por cualquiera que haga el pequeño esfuerzo requerido para entender esta destacable lengua.
Usar el idioma es un hobby en sí mismo, por supuesto, así como una manera de contribuír a un mejor entendimiento en el mundo.

Ús deixo aquí una curiositat que jo desconeixia:

La llengua 'Esperanto'. Sembla una història treta d'una pel·lícula de ciència ficció. Algú de vosaltres parla esperanto? Algú n'ha llegit alguna cosa? Teniu televisió per cable en aquesta llengua? És, llavors, una llengua?

No sembla de cap manera que sigui una bona alternativa per la comunicació interancional per que ven poca cosa en sabem. Més aviat sembla que aquesta llengua va nèixer fruit de l'orgull d'aquells que no volien deixar-se dominar per l'anglés. És a cavall del segle XIX i XX que creixia la necessitat de no deixar-se dominar pels EEUU i donat que, democràticament, va ser escollida (per només un punt de diferència) l'anglés com a llengua internacional, francesos i altres van intentar promocionar una llengua forana per a ales seves relacions. Però, vet aquí que l'hàbit també fa la llengua i sembla evident que una llengua de la qual no se'n pot llegir gran cosa ni parlar-la amb ningú està destinada al fracàs. Doncs bé, com tots sabem la il·lusió dels creadors de l'esperanto déu fer anys que es morta i l'esperanto una llengua que no va acabar de néixer. Recordem que les cimeres internacionals es fan en anglés.

HISTÒRIA

CATALUNYA RÀDIO I RAC

PRIMER LLIBRE D'ESTIL PER ALS MITJANS ORALS DE LA LLENGUA CATALANA

Va ser després del franquisme que els mitjans van reprendre la llengua catalana. Com a conseqüència de la repressió passada i la ràpida evolució del català cap a l’any 1939 era necessària una normativa lingüística que estandarditzés la nostra llengua. Un dels primers mitjans en intentar això va ser el diari Avui, del qual ja n’heu vist el llibre d’estil. Però, hi ha qui creu que durant els següents anys a la dictadura, l’Avui va cometre l’error de voler ser excessivament català. Cercava totes aquelles expressions que més s’allunyaven del castellà però alhora també s’allunyava de la parla habitual dels seus lectors. És per això que el llibre d’estil que ja he analitzat canvia tan d’això que ús explico ara. Els objectius són ser informatiu sense posar barreres entre el diari i el lector.
Les primeres normatives del català estaven enfocades sobretot a la llengua escrita. La necessitat d’una normativa per la llengua oral va sorgir amb l’arribada de la televisió i la ràdio en català. Al 1983, la llei va permetre obrir un servei públic de televisió i ràdio de la Generalitat de Catalunya. Es posava en marxa la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), i la llengua vehicular havia de ser el català. La responsabilitat d’un mitjà institucional era doncs oferir un català elaborat que servís com a referent a tots els catalanoparlants. Aquesta estandardització era feina dels lingüistes i alhora dels periodistes dels mitjans els quals són els que fan l’estil i el llenguatge del seu mitjà. És aquesta la feina que recullen els llibres d’estil i que, igual que la premsa, també tenen tots els mitjans.

Catalunya Ràdio va ser la primera emissora en crea en seu propi llibre d’estil. Va ser al 1986 i es coneix com a Orientacions per a l’ús de la llengua a Catalunya Ràdio i RAC. El lingüista i periodista que va dirigir la feina d’aquest llibre també va ser Ricard Fité, el qual s’ha encarregat de fer el pròleg del llibre d’estil de l’Avui de 1997. El llibre de Catalunya Ràdio i RAC recull 68 consells per a l’ús lingüístic i estilístic de les dues emissores i s’adreçava als periodistes que redactaven els textos i als lingüistes que els corregien. Un cop més, l’objectiu d’aquesta obra és oferir uns criteris als treballadors del mitjà alhora d’utilitzar el català. Els consells de les Orientacions... constitueixen la primera versió del model de llengua de les ràdios de la CCRT que planificava la llengua i la adequava segons els registres. Però, aquest llibre ens diu d’entrada que no és un fi en ell mateix sinó que és la base que anirà evolucionant i millorant amb el català i els mitjans. Les qüestions sobre normativa encara no apareixien en aquest llibre sinó que vindrien amb la gestant segona part (Principals faltes davant del micròfon). Per tant, el primer llibre d’estil no recollia encara cap normativa sinó que es centrava en l’estil radiofònic dels dos mitjans. Cal remarcar, que en contra de l’estil correccionista de l’Avui, la ràdio acceptava aquells termes que s’apropaven al castellà si també s’apropaven a l’oient, és a dir, que s’escollien ja des de bon començament els més usuals.


El contingut de les Orientacions... posava doncs de manifest un nou estil que defugia de ser solsament de correcció aplicada als mitjans de comunicació. Així, La primera part del model d’aquestes dues ràdios institucionals conté dos blocs força diferenciats: el primer és de caràcter general i teòric i el segon és de caràcter pràctic. En el primer s’inclouen apartats com: ‘els registres’, ‘la varietat estàndard’, ‘el model radiofònic’, etc. En el segon: ‘llengua escrita antiradiofònica’, ‘contra els tòpics’, ‘preferències i limitacions a partir de l’ús’ i ‘convencions’.
El model d’aquestes emissores de ràdio es caracteritza per quatre aspectes: el treball per l’estàndard de masses de ràdio, la diferenciació dels registres expressius i la adequació de la llengua per a cadascun d’ells, el seguiment de la normativa de l’IEC, i finalment, les convencions pròpies.


La curiositat d’aquest llibre d’estil és, doncs, que va establir un model de llengua alternatiu al dels primers mitjans, escrits i orals, en català. Buscava, més que la correcció lingüística, l’adequació comunicativa. Aquesta es basava en estandarditzar la llengua alhora que s’adequava a cada registre radiofònic. És a dir, s’adaptava a cada context. És clar que per a una ràdio és molt més important que l’oient entengui ràpidament la informació que se li està oferint encara que no estigui en la normativa més correcta. Era aquest factor, l’oralitat, el que feia canviar els llibres d’estil. Calia equilibrar la balança entre la normativa i la situació comunicativa del moment i, així, facilitar la comprensió del missatge a l’oient. Orientacions per a l’ús de la llengua a Catalunya Ràdio i RAC va ser el primer llibre d’estil que va intentar fixar els criteris d’ús del català a la ràdio, un català que era funcional i referencial i que potenciava seguir la normativa.

LA PERSONALITAT I L'ESTÈTICA PRÒPIES DE CADA MITJÀ

LLIBRE D’ESTIL

DIARI AVUI

El llibre d’estil del diari Avui va ser publicat l’any 1997 per l’Editorial Empúries a Barcelona. L’objectiu d’aquest llibre és trobar un model de llengua el punt de partida del qual és l’Institut d’Estudis Catalans per tal de trobar un registre periodístic adequat a l’estàndard de masses. És a dir, un model que sigui literari, culte i enciclopèdic però que alhora arribi a quants més lectors millor. Això és el que explica la presentació de Ricard Fité. No obstant això, aquesta idea és insuficient davant la normalització lingüística incessant que dona per a cada situació un registre lingüístic determinat. Davant d’aquestes possibilitats el llibre d’estil d’aquest diari pretén ser un llibre d’informació sobre la correcció lingüística i evitar així aquells errors que poden ser fruit, senzillament, de la normativa. Un fi pràctic d’un llibre d’estil és també facilitar la feina als treballadors del mitjà. Cal tenir en compte que un llibre d’estil ha de poder ser sempre ampliable i millorable segons les necessitats del diari o del seu públic. A més a més, de fixar l’estil periodístic i la sistematització del llenguatge, el diari d’estil és la base sobre la que es crearà el caràcter del diari.

Els punts principals d’aquest llibre són quatre: ‘model de llengua, normes de redacció, vocabulari de dubtes i annexos’.

El primer apartat explica les característiques del registre periodístic que cal usar a l’Avui i els criteris que hauran de seguir els redactors per establir el model de llengua que han de seguir sense allunyar-se de la llengua que usen habitualment els seus lectors. Aquest punt prega per una llengua correcta i que alhora sigui comunicativa i informativa al màxim fent esment, però, a les excepcions que puguin sorgir. S’explica com cal escriure els estrangerismes i quins són els tòpics del periodisme que cal evitar. Per acabar, s’aconsella una manera de redactar que faciliti la comprensió que estigui basada en la construcció de frases directes i curtes. El segon punt, ‘normes de redacció’ esmenta les normes que cal seguir alhora de redactar abreviatures, símbols, xifres, entre d’altres expressions que poden generar dubtes. La part que segueix és la part més extensa i prova de solucionar qualsevol dubte que pugui tenir un redactor. És un diccionari de dubtes que resol els problemes sobre el significat etimològic, entre d’altres, de qualsevol terme. I, per acabar, l’última part anomenada ‘annexos’ fa un recull de cóm cal transcriure noms provinents de llengües que no tenen alfabet llatí; ens dóna una llista de totes aquelles expressions quotidianes que no poden ser acceptades pel diari per que s’escapen de la normativa i, finalment, s’ofereix una llista de totes aquelles expressions habituals que sense entrar dins la normativa són acceptables gràcies a l’aval de lingüistes i per raons filològiques.


El més interessant d’aquest llibre d’estil és que, a més a més, de forjar la personalitat del diari Avui és una eina bàsica per als seus periodistes per que els hi facilita molt la seva feina i suposo que això augmenta la velocitat de la seva tasca, cosa que és molt important en el món de la comunicació de masses en el que vivim. Entre aquesta dèria per la millor informació, per l’exclusiva i per la pressa per estar informats o la por a no estar-ho, poder redactar la millor notícia en el menor temps possible és la clau d’èxit del mitjà.

LLENGUA DE SIGNES: UN IDIOMA MÉS

dissabte, 16 de juny de 2007

Es tanca el col·loqui de la UdG que ha tractat la capacitat lingüística

Durant tres dies, uns quants dels màxims experts en gramàtica generativa han estat a Girona.

LAURA PORTAL. Girona

El XVII Col·loqui de Gramàtica Generativa de la Universitat de Girona es va cloure ahir amb la conferència de Richard S. Kayne, de la Universitat de Nova York, considerat una de les màximes autoritats en la matèria. El col·loqui ha durat tres dies i s'hi han reunit uns quants dels millors experts per debatre i aprofundir en la capacitat lingüística que tenim els humans. Com a aspecte curiós, però no per això menys destacable, hi ha hagut intervencions en relació amb les llengües de signes, que exemplifiquen perfectament per què els humans tenim llenguatge, amb les aportacions d'Elena E. Benedicto, de la Universitat de Purdue.

La capacitat de parlar, de comunicar-nos, d'expressar verbalment o amb signes què sentim, què pensem i quines necessitats tenim és innata en els éssers humans.
Aquest seria l'eix vertebrador i el leitmotiv de l'existència d'un estudi científic tan específic com és ara la gramàtica generativa. Aquest estudi específic és el que s'ha tractat en el col·loqui gironí.

LES ENTRANYES DEL LLENGUATGE. La gramàtica teòrica, en concret el model generativista, pretén explicar qualsevol manifestació o varietat de la llengua, deixant de banda qüestions externes com ara les imposicions normatives. Vol trobar i explicar què hi ha de comú en totes aquestes manifestacions per poder arribar a fer prediccions generals sobre com funciona la capacitat lingüística i com es relaciona amb altres habilitats cognitives de la ment. La gramàtica generativa vol arribar al mateix origen del llenguatge per explicar per què parlem els humans i com ho fem.

LES MATEIXES ZONES CEREBRALS. Com a exemple contundent hi ha el llenguatge de signes que fan servir les persones sordes. Segons descobriments neurològics recents, en els usuaris de la llengua de signes s'activen exactament les mateixes zones cerebrals que s'activen quan un usuari d'una llengua oral parla. És a dir, pel cervell és el mateix parlar oralment que fer-ho amb signes.

ENSENYAR EN LLENGUA DE SIGNES. Així ho explica Elena E. Benedicto, que hi afegeix que si a un sord se li nega la possibilitat de ser ensenyat en la seva llengua de signes, se l'està privant de desenvolupar-se intel·lectualment i se li nega la possibilitat de tenir una primera llengua. Per això Benedicto defensa l'ensenyament en llenguatge de signes per als nens i nenes sords, perquè si no, se'ls discrimina, se'ls nega el dret a ser educats en la seva llengua, igual com passaria en una situació de llengua oral. És a dir, seria el mateix que un nen catalanoparlant no pogués estudiar en català i ho hagués de fer en castellà o en francès.

FALSOS TÒPICS. Segons Benedicto, també és molt important trencar tòpics. Per exemple, les llengües de signes no són simples traduccions de les llengües orals, sinó que són llengües en si mateixes. És a dir, la llengua de signes catalana no té res a veure amb la llengua oral catalana. Tampoc té a veure amb la llengua de signes espanyola. No hi ha un llenguatge de signes universal. Els sords anglesos i els sords nord-americans tampoc no s'entenen, perquè usen llengües diferents. Les llengües de signes són iguals que les orals i també tenen literatura. Actualment s'està començant a recollir en vídeo la literatura signada, que seria com la literatura de transmissió oral.

Aquesta noticia de ‘el Punt Digital’ ens explica el col·loqui sobre gramàtica que ha acollit la Universitat de Girona. Hi van assistir els més importants dels experts i estudiosos de la capacitat lingüística humana. Entre els fets més importants, la notícia destaca l’aprofundiment en el llenguatge de signes. La capacitat de poder comunicar-nos també per signes semblar que és la clau per arribar a entendre per què els humans tenim llenguatge. Tot i que la notícia ens diu que l’eix que va dirigir la trobada va ser la gramàtica generativa, l’explicació didàctica que segueix la notícia fa referència en gairebé tots els punts a la llengua de signes. Per altra banda, també es destaca la capacitat innata del llenguatge.

Les explicacions de la notícia s’esquematitzen en quatre punts. El primer ens ensenya què és la gramàtica generativa. Ens diu que és un model de gramàtica teòrica que pretén fer ciència per que cerca allò tenen en comú totes les llengües per tal de poder fer prediccions generals sobre la capacitat de la llengua. A més a més, també estudia la relació del llenguatge amb altres capacitats del coneixement de la ment humana. Quant als aspectes fisiològics del llenguatge sembla ser que resideix a les mateixes zones del cervell en qualssevol individus ja parlin català o llengua de signes.

L’aspecte curiós que el periodista anomenava més amunt emplena la tercera explicació. Ens parla de la gent sorda i de la necessitat de que siguin ensenyats en la llengua de signes. No fer això és privar-la de desenvolupar-se intel·lectualment. Igual que passaria si a nosaltres no se’ns ensenyés cap llengua ni se’ns permetés tenir cap educació. Tots tenim dret a ser ensenyats en la nostra llengua ja sigui anglesa, catalana o de signes. A més a més, no ensenyar a un nen sord el llenguatge de signes fa que la discriminació vagi més enllà per que alhora se’l està privant de qualsevol comunicació i, per tant, aquest nen no podrà mai desenvolupar-se autònomament (encara que sigui, de moment, en àmbits més reduïts on pugui relacionar-se amb gent coneixedora d’aquest idioma).

Aquest àmbit on un sord pot desenvolupar-se completament és el que ells anomenen la Comunitat Sorda. Aquesta està formada per totes aquelles persones que coneixen la llengua de signes ja siguin sords, familiars o intèrprets. Aquesta comunitat té una cultura pròpia i els sords que la formen tenen una identitat com a sords molt aferrada.

Aquest últim any, la comunitat sorda ha aconseguit que la llei reconegui oficialment el llenguatge signat.

Cal remarcar, com fa l’últim apartat dedicat als tòpics, que el llenguatge de signes no és una adaptació de les llengües orals sinó que és un altre idioma independent. La llengua de signes té una estructural gramatical completament diferent i igual que les paraules orals tenen morfemes i fonemes, els signes es composen de paràmetres. Aquests paràmetres són: la configuració de la mà, l’orientació, el moviment; el punt de contacte de la mà amb qualsevol part del tronc, de l’altra mà o entre els dits; el pla d’execució del signe (el tronc, la cara, els dits, etc); el lloc d’articulació i els trets no manuals.

Com bé diu la notícia, la llengua de signes no és universal. Un sord anglès parla una llengua de signes diferent a la que parla un sord català. A més a més, igual que les llengües orals, les llengües signades també tenen dialectes o variacions sobre la llengua de signes estàndard del seu territori.

La llengua, oral o escrita, és la facultat que permet la comunicació entre individus i la comunicació és el tret característic dels humans. Discriminar la comunitat sorda o privar els sords de tenir la seva llengua pròpia és el mateix que privar-los de ser individus complets. Identificar-nos en una llengua és també el que ens permet identificar-nos en una cultura en la que poder aprendre cada dia i desenvolupar-nos intel·lectualment com a persones. El reconeixement de la llengua de signes com una llengua més és el que en un futur permetrà expandir la comunitat sorda i fer que la seva cultura comparteixi posició amb la cultura oral. Això serà així quan, igual que aprenem anglès o italià, aprenguem llengües signades.